La fotografia d’arquitectura amb uns altres ulls

 

La fotografia d’arquitectura és una de les portes d’entrada als nous encàrrecs dels arquitectes, i compartir amb ells el mateix llenguatge ens ajuda a assolir l’objectiu de representar valors arquitectònics a través de la imatge. El cercle es realimenta perquè el coneixement arquitectònic del fotògraf actua al servei de l’arquitectura, que el reclama cíclicament per documentar les novetats o el patrimoni antic. A través del diàleg, la descoberta i la contraposició, arquitecte i fotògraf treballen conjuntament per oferir una visió de l’edifici, una barreja entre les idees primigènies del projecte i la mirada fresca del nouvingut.

 

 

Hem parlat amb tres arquitectes que utilitzen habitualment la fotografia d’arquitectura en els seus projectes. Són l’Arnau Vergés, d’Arnau Estudi Arquitectura, en Joel Padrosa, d’Atelier Company Padrosa i els arquitectes Carolina Ramos i Joan Oliveras, d’OMESR.

 

Es pot llegir l’arquitectura des de molts punts de vista: la funcionalitat, la bellesa, la durabilitat, l’envelliment, la sostenibilitat i el context social o històric, i cada projecte destaca en algun d’ells. Amb tot aquest ventall de lectures per davant, i essent conscients que la fotografia d’arquitectura només és una prova de valor relatiu en el resultat del judici, l’arquitecte i el fotògraf uneixen esforços per documentar el projecte en les millors condicions possibles.

 

En aquest sentit, l’Arnau no ho dubta: «la clau és buscar el millor moment arquitectònic de l’edifici, encara que aquest pugui ser irreal o poc representatiu. Crec que cal posar l’arquitectura per davant de la fotografia», diu. També hi coincideix en Joel: «la fotografia d’arquitectura només mostra una de les cares que té l’obra, la més cuidada, perquè la prepares per capturar aquella mirada estudiada i concreta. No és la realitat de l’obra, però les altres cares es poden intuir».

 

Els arquitectes d’OMESR van en la mateixa línia i matisen: «les imatges de moments concrets de la vida d’un edifici poden ser molt interessants, però més des del punt de vista dels arquitectes». És a dir, dirigides al consum intern del sector o al públic general amb un interès més profund en l’arquitectura. En aquest mateix sentit, i no tant pel fet constructiu o tècnic, sinó pel valor estrictament fotogràfic d’una imatge atractiva, l’Arnau avisa sobre aquesta contradicció: «podem obtenir una gran fotografia, malgrat que mostri els valors propis de l’edifici».

 

Tot i això, en Joel també reivindica aquesta mirada, la que permet veure el pas del temps, l’envelliment de l’edifici, la vida que suporta l’obra dia rere dia: «aquestes imatges són les que realment em captiven», comenta.

 

Pel que fa a l’execució d’imatges, apareixen dos motius fonaments i que es repeteixen per sol·licitar una mirada externa. D’una banda, el tècnic: «no tenim el material necessari ni l’experiència per captar moments de llum determinats», afirmen els membres d’OMESR, «volem un treball de qualitat professional que tregui el màxim partit de l’obra». De l’altra, el subjectiu: «quan s’han de fer les fotos, venim d’un procés molt llarg de construcció del qual, moltes vegades, en  volem agafar distància durant un temps», diu en Joel. L’arquitecte deixa en mans del fotògraf un edifici que cal interpretar amb imatges i un doble objectiu: que les fotografies connectin amb l’arquitecte i que, alhora, l’espectador extern s’hi senti captivat. Captivat en el màxim de lectures possibles que té l’arquitectura: la funcionalitat, la bellesa, la durabilitat, l’envelliment, etc.

 

La mirada oberta i neutra, la capacitat de triar amb criteri on posar l’accent en el recorregut visual, la preparació tècnica, l’habilitat per previsualitzar l’impacte de la llum sobre la forma, les textures i els colors, i l’estima per l’arquitectura són ingredients d’un servei que permet que l’Arnau pugui concloure que «la fotografia d’arquitectura ha estat la millor eina per explicar i publicar els meus projectes».

 

M. Torra